El Garrofer [Ceratonia siliqua L.]

Caracterítiques:

És un arbre que pot arriba a tenir més de 100 anys i fer entre 5 i 7 metres d'alçada, amb una capçada ampla, arrodonia, molt densa i de color verd.

El tronc, ben desenvolupat, és tortuós i amb un diàmetre de més de 50 cm. L'escorça és rugosa, de color rogis o grisenc, esquerdada a la base i bastant llisa en les rames noves. Les rames son grosses i llargues, tendeixen a agafar direccions verticals o horitzontals.

Les arrels es caracteritzen per tenir una arrel principal pivotant, profunda i vigorosa de la que surten nombroses arrels laterals que es poden arribar a estendre fins als 30 o 40 metres. Aquesta gran extensió de terreny els permet agafar la humitat i els elements necessaris per la seva alimentació.

Les fulles son perennes i compostes de 6 a 10 folíols, de forma ovalada, marges sencer, textura coriàcia i color verd més o menys intens (en funció de la varietat), repartits en fins a 5 parells al llarg d'un nervi central.

Fulles de garrofer.

Les flors apareixen als nusos de les branques que tenen entre 2 i 5 anys d'edat, a l'estiu i principis de la tardor, quan maduren els fruits de l'any anterior. Les flors son petites, sense pètals i es troben en raïms d'inflorescència aïllats. Cada raïm té de 10 a 12 flors.

La pol·linització pot ser anemòfila (produïda pel vent) o entomòfila (produïda pels insectes). No obstant, la reproducció pot esdevenir bastant complexa, ja que existeixen arbres amb tres tipus de flors diferents. Els arbres poden tenir flors masculines (només tenen 5 estams i no presenten pistil), flors femenines (només tenen un pistil allargat amb un cap estigmàtic i no presenten estams) o flors hermafrodites (tenen els dos òrgans). Tot i que les varietats cultivades tendeixen a ser unisexuals, amb flors masculines i femenines, les inflorescències femenines solen sortir més tard i tenen major tamany que les masculines. En canvi les inflorescències masculines, a banda de ser més petites i sortir més tard, poden presentar dos colors, groc o roig. Les varietats masculines de flor roja produeixen més pol·len que les flors masculines de color groc però, en canvi, son més sensibles al fred.

Inflorescències amb flors femenines en diferents estats de desenvolupament.

Inflorescència amb flors masculines poc desenvolupades.

Inflorescència amb flors masculines desenvolupades.

El fruit del garrofer s'anomena garrofa. És una beina coriàcia de color fosc; de 10 a 22 cm de longitud, 2 a 3 cm d'ample i 1 cm de gruix; que conté una polpa gomosa de sabor dolç i agradable que envolta les llavors. Els fruits poden presentar-se de forma aïllada o agrupada. La garrofa permaneix verda quan és jove i durant l'hivern es mostra inactiva. La beina creix ràpid entre febrer i finals de maig o principis de juny, que és quan aconsegueix la seva màxima grandària. Al juliol, comença a madurar per un extrem, canviant el color verd per un xocolata fosc, fins a arribar al peduncle (tija que uneix el fruit amb la branca), quan s'enfosqueix del tot i està seca, a principis de setembre, la maduració és complerta. La garrofa no solta les llavors que conté al seu interior (entre 8 i 20 llavors per beina) encara que aquestes estiguin soltes dins la beina.

Garrofes verdes, en algunes es poden veure inicis de maduració.

Garrofes madures.

La llavor de la garrofa s'anomena garrofí. És ovalat i pla; de 9 a 10 mm de longitud, 7 a 8 mm d'ample i 0'2g de pes. La pell és llisa, dura i d'un color marró-rogis llustrós.

Condicions ambientals:

El garrofer és un arbre que creix en sòls amb un pH bàsic (7-8), amb alts nivells de calci i bon drenatge, ja que no tolera els entollaments d'aigua. Necessita de 200 a 500 mm de pluja a l'any, és resistent a la sequera, no obstant, la humitat ambiental elevada o la boira en el moment de la floració pot hidratar el seu pol·len i anular la capacitat de recepció per part dels pistils.

Les temperatures inferiors als 4ºC sota zero poden danyar els arbres joves i la inflorescència, fins i tot, el poden perjudicar temperatures per sota dels 2ºC positius si es produeixen baixades de temperatura de manera brusca. Per l'altre extrem, les temperatures elevades només li poden fer mal si superen els 45ºC.

Per aquests motius, es un cultiu que es troba situat en terra baixa, per sota dels 550 metres d'altitud, i pròxim al mar, no s'acostuma a trobar a més de 40km de distància d'aquest.

Conreu:

És una espècie vegetal domesticada. La domesticació es va produïr al Mediterrani oriental i el seu conreu s'ha estès al llarg de tota la costa Mediterrània. Per tant, a casa nostra, el seu hàbitat son els camps de conreu. No obstant, a vegades podem trobar-lo naturalitzat a dins de les garrigues, però sense agafar grans dimensions.

Les varietats vegetals de cultiu son tant diverses com els llocs on es cultiven, encara que entre elles les diferències son petites i botànicament mai s'han estudiat i classificat degudament com en altres arbres fruiters. No obstant les podem distingir pel color, l'amplada, el gruix i la longitud de la garrofa.

Algunes varietats de garrofers que es conreen a casa nostra son:

¬ Blau:

   - Arbre: Poques branques.

   - Garrofa: Llarga i poca polpa.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Bledà:

   - Arbre: Escorça llisa en soca i branques, pocs nusos.

   - Producció: Poca.

   - Zona de cultiu principal: Tarragona.

¬ Bord:

   - Arbre: Port bastant gros. El tronc presenta multitud de bonys a la soca.

   - Garrofa: Petita i amb poca polpa.

   - Producció: Elevada.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Borrer, Borrera o Bord de flor: el nom li ve de les característiques de la flor.

   - Arbre: Fa molta borra (flor pelussosa d'alguns arbres que serveix per fecundar, flor masculina)

   - Zona de cultiu principal: Castelló (Bord de flor), Alacant (Borrera), Mallorca (Borrer)

¬ Boval:

   - Arbre: Port gros.

   - Garrofa: Color negre i fina.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca, Eivissa.

¬ Bugadera o Bugader:

   - Arbre: Port mitjà.

   - Garrofa: Recta, prima i llarga sense gaires garrofins.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Catxes o Catxa:

   - Arbre: Port mitjà. Ramificació molt aclarida i arquejada cap al terra. Fulles bastant amples.

   - Garrofa: Color roig fosc. Bones dimensions, però prima i amb poca polpa i poc dolça.

   - Producció: Constant.

   - Zona de cultiu principal: València, Castelló.

¬ Costella: el nom li ve de la curvatura de la beina.

   - Arbre: Primerenc.

   - Garrofa: Llarga i ampla.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Costella d'ase o ruc: el nom li ve de la curvatura de la beina.

   - Arbre: Port gros.

   - Garrofa: Extremadament llarga amb poca polpa i poc dolça.

   - Producció: Elevada.

   - Zona de cultiu principal: Tarragona, Castelló, Mallorca.

¬ Faldat:

   - Arbre: Brancatge molt estès.

   - Garrofa: Llargueta i amb poca polpa.

   - Zona de cultiu: Mallorca.

¬ Matalafera:

   - Arbre: Port mitjà i fulles grans.

   - Garrofes: Color roig fosc, casi negre. Molt llargues de 18 a 22cm, dobles i amples. Poc dolces i de poc pes.

   - Producció: Elevada i constant.

   - Zona de cultiu principal: Castelló i València.

¬ Mollar:

   - Arbre: Port gros. La seva llenya és molt fluixa.

   - Garrofa: Color negre. Llarga i amb molta polpa.

   - Zona de cultiu principal: Múrcia, Mallorca.

¬ Negra, Negreta: el nom li ve del color de la beina que és de les varietats més fosques.

   - Arbre: Port gros, frondós i espès.

   - Garrofa: Color negre, molt llustrosa. Entre 12 i 16cm de longitud. La polpa és blanca, molt abundant i dolça, de gran qualitat.

   - Producció: Molt irregular, sobretot si es descuida el cultiu.

   - Zona de cultiu principal: Barcelona,Tarragona, Castelló (Negra, Negral, Negreta), Mallorca (Negreta, Negrella)

¬ Pentinat:
   - Arbre: Port gros, amb pocs brots.

   - Garrofa: Molta polpa i molsuda.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Pic d'abella:

    - Arbre: Port gros. Té els cimals drets cap amunt. La seva soca és molt llisa i mostra una afecció primerenca a l'atac dels insectes barrinadors.

   - Garrofa: Color negre i amb molta polpa.

   - Zona de Cultiu principal: Mallorca.

¬ Rojal: el nom li ve del color de les llavors.
   - Arbre: Port gros. La massa foliar és de color verd fosc. El tronc i rames son completament llisos. És poc resistent als descensos ràpids de temperatura i pel contrari, aguanta bé certes malalties.

   - Garrofa: Color canyella fosc. Entre 17 i 20cm de longitud. Alt rendiment en garrofins (10% aproximadament)

   - Producció: Elevada i regular.

   - Zona de cultiu principal: Tarragona (Rojal), Mallorca (Roig, Ros)

¬ Roquer:

   - Arbre: Port mitjà. Les fulles son d'un color malaltís.

   - Producció: Elevada.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Tendral:

   - Arbre: De soca i branques llises, moltes fulles de color clar brillant. És molt sensible al fred i creix aviat.

   - Zona de cultiu principal: Mallorca.

¬ Ver o Vera:

   - Arbre: Que fa garrofes. (Flor femenina.)

   - Zona de cultiu principal: Castelló (Ver), València (Vera)

Altres varietats conreades: 

- Banya de Cabra (Barcelona)

- Banyeta (Castelló)

- Casuda (Castelló, Múrcia)

- Comuna (Alacant)

- de la Mel (Mallorca)

- del Pom (Castelló,València)

- Duraió (Mallorca)

- Lindar (Alacant)

- Melera (València)

- Mulata, Galhosa (Portugal)

- Panesca (Eivissa)

- Sayalonga (Màlaga)

- Urainoa (Eivissa)

Plantació:

La plantació dels garrofers es pot fer de dos maneres molt diferents. Tradicionalment, s'ha plantat de manera aïllada en àrees d'aprofitament agrícola marginal, poc productives, per les baixes exigències que té la planta com son les zones extremadament rocoses i els barrancs amb una orientació sud, per evitar les temperatures molt baixes. També el podem trobar en plantacions regulars, amb un marc de plantació que varia dels 15x15metres als 20x20metres. Aquests marcs de plantacions amplis responen al volum de la copa i a la extensió dels arrels secundaris de l'arbre. Actualment s'ha tendit a reduir aquests marcs per tenir arbres més petits i més rentables, amb una densitat de plantació de 80 a 100 arbres per hectàrea.

Pol·linització:

La pol·linització en conreus és unisexual. En plantacions d'arbres aïllats es sol empeltar als arbres amb flors femenines una o varies gemmes de peus amb flors masculines amb la finalitat que en un mateix arbre es pugui tenir flors femenines i algunes flors masculines per assegurar la pol·linització. En plantacions regulars en canvi es necessita tenir entre un 10 i un 20% de pol·linitzadors mascles entre les plantacions femelles, per aconseguir-ho es sol plantar al voltant d'un garrofer amb flors masculines els garrofers amb les flors femenines, de manera que el garrofer amb flors masculines quedi envoltat per garrofers amb flors femenines, que son els que acaben produint les garrofes.

♀		♀		♀
♀		♂		♀
♀		♀		♀

Multiplicació:

La multiplicació del garrofer es pot realitzar seguint diferents mètodes: sembra, estaques, rebrots d'arrel, tanys i capficada. Aquests mètodes, a excepció de la sembra, aconsegueixen arribar a la producció d'una manera molt ràpida i tenir les mateixes característiques que la planta mare, no obstant, els arbres aconseguits son més sensibles a les plagues i malalties. Per això el mètode més generalitzat és la sembra i posterior empelt amb varietats comercials.

Si s'utilitza el mètode de la sembla es produeixen arbres més vigorosos, amb major resistència a les plagues i malalties però, en contra, l'arbre tarda més en arribar a la producció i no reprodueix les característiques de les plantes progenitores.

La millor època per sembrar son els mesos de març o abril, ja que la germinació i creixement de les plàntules es veuen afavorits per la temperatura i la humitat ambiental.

Alguns mètodes de sembra forcen la germinació de les llavors d'una manera més naturalitzada amb la planta i alguns son més agressius amb la llavor.

Es pot forçar la germinació de 3 maneres diferents:

1.- Posar les llavors en remull amb aigua, uns 10 o 12 dies abans de sembrar-les, procurant que les llavors estiguin completament inflades i amb tendència a clivellar-se la pell per donar sortida a l'embrió a l'hora d'utilitzar-les.

2.- Posar les llavors en aigua bullint i deixar-les fins que es refredi l'aigua.

3.- Posar les llavors en àcid sulfúric rebaixat al 50% durant 48 hores.

Empelt:

L'empelt dels garrofers es fa per obtenir plantacions amb varietats que produeixin molt, és a dir, per obtenir un alt rendiment, o bé per avançar la data en què els arbres entren en producció. L'arbre de llavor o franc (el que no s'empelta) no comença a fructificar fins als 7 o 8 anys des de la germinació però si s'empelta, la fructificació, es dona a partir dels 5 o 6 anys.

Els arbres de llavor s'empelten en condicions controlades, dins de vivers, als 3 anys i es trasplanten als 5 anys al lloc definitiu.

Els mètodes d'empelt més utilitzats son el d'escut i el d'agulla, generalment el d'escut.

Els mètodes consisteixen en:

- Empelt d'escut: unir una petita part d'escorça en forma d'escut d'armes que porti una gemma de la varietat escollida a la planta que farà de patró.

- Empelt d'agulla: unir un fragment de 4 a 8 cm de llarg amb una o més gemmes de la varietat escollida a la planta que farà de patró.

Poda:

La poda és realitza passats els 2 anys des de l'empeltada amb la finalitat de buscar l'estructura més adequada per la planta, és a dir, és una poda de formació. Les següents podes es realitzen per afavorir el desenvolupament de la copa de l'arbre, eliminant les rames inútils o seques, les bifurcacions dels braços i tots els brots defectuosos. La millor època per realitzar aquesta poda és a principis de tardor i immediatament després de la recol·lecció de les garrofes. Tenint en consideració que les flors apareixen als nusos de les rames que tenen entre 2 i 5 anys, no és necessari una poda de fructificació sinó una neteja anual o bianual d'aquestes. L'excessiva tendència de creixement horitzontal de les rames obliga a apuntalar-les per evitar que el pes de la collita les trenqui i a realitzar una poda, cada 5 o 10 anys, per corregir els desequilibris de la copa de l'arbre.

Llaurat:

En les plantacions regulars s'acostuma a llaurar 3 cops i completar-ho amb caves de la soca de l'arbre. La primera llaurada s'acostuma a fer a la tardor, la segona el mes d'abril o maig i la tercera al començament de la maduració del fruit.

Adobament:

L'adobament dels garrofers no s'acostuma a fer i és molt rar fer-ho. En tot cas si es realitza, l'adob necessari per produir 100kg de garrofes es calcula, en quantitat i composició, en:

- 5kg de sulfat amònic. [(NH₄)₂SO₄]

- 2kg de superfosfat de calci. [18% de P₂O₅; 26% de S; 20'4% de Ca]

- 2kg de sulfat potàssic. [K₂SO₄]

Tenint en consideració que es tracta d'un cultiu de secà, i amb la finalitat d'aprofitar al màxim les pluges, es recomana aplicar 3kg de sulfat amònic després de la recol·lecció, moment en el que l'arbre té menys reserves, i la resta aplicar-ho el mes de febrer. Si es realitza un reg de suport es recomana aplicar l'adob a la zona de goteig dels arbres.

Cada 3 o 4 anys es pot realitzar un adobament orgànic amb la primera llaurada després de la recol·lecció, amb una proporció de 3 o 4 tones de fems per hectàrea.

Producció:

L'arbre de llavor o franc (el que no s'empelta) no comença a fructificar fins als 7 o 8 anys d'edat.

El garrofer empeltat entra en producció als 5 o 6 anys donant només entre 4 i 5kg de garrofes. Entre els 15 i els 20 anys produeix de mitjana de 30 a 50kg de garrofes per arbre en anys de collita mitjana o gran. No obstant, alguns arbres molts desenvolupats i ben cuidats, en plantacions regulars, poden arribar a produir entre 60 i 120kg de garrofes en la mateixa franja d'edat.

Alguns exemplars adults i aïllats poden produir anualment de 250 a 300kg de garrofes.

Les plantacions regulars que reben uns mínims de cura, solen produir de mitjana entre 2.000 i 3.000kg de garrofes per hectàrea, això equival a una producció mitjana d'uns 70kg per arbre adult.

Per les característiques del garrofer la producció sol donar una alternança quantitativa anual, ja que la pol·linització no es pot realitzar d'una manera adequada, es poden produir lesions en les inflorescències femenines durant la recol·lecció entre altres condicionants explicats anteriorment.

Recol·lecció:

Quant el fruit ha aconseguit la maduració complerta, ja es pot recollir. No obstant, es convenient esperar de 10 a 15 dies després de la maduració per que el fruit s'assequi millor i es pugui garantir una correcta conservació.

La recol·lecció es realitza a finals d'estiu o principis de tardor. Es sacsegen les rames amb pals o canyes amb cura per tirar totes les garrofes al terra i per no danyar les inflorescències que donaran la pròxima collita. Un cop al terra, les garrofes es recullen a mà i es posen en sacs per emmagatzemar-les.

Si les garrofes s'han recollit ben seques, poden conservar-se directament en llocs frescos, ben ventilats i sense humitat. En cas contrari, s'han d'assecar al sol, per que perdin l'excés d'humitat abans de ser emmagatzemades, per evitar podridures. De totes maneres les garrofes emmagatzemades perden al voltant del 4 o 5% del seu pes.

gen

feb

mar

abr

maig

jun

jul

ago

set

oct

nov

des

sembra

empelt

floració

pol·linització

fructificació

maduració

recol·lecció

poda

llaurat

adobat

Plagues:

¬ Cuc de la fusta [Zeuzera pyrina L.]: oruga barrinadora.
¬ Cossus cossus L.: oruga barrinadora.
¬ Aspidiotus heredae L.: cotxinilla.
¬ Polilla de la garrofa [Ectomyelois ceratoniae Z.]: polilla.
¬ Oidium ceratoniae C.: fong.
¬ Rosellinia necatrix Berl. ex Prill.: fong.

Composició de la garrofa:

- Humitat: 12-18%
- Glucosa (sucres reductors): 13-19%
- Sacarosa (sucres invertits): 23-28%
- Proteïnes: 4%
- Cel·lulosa: 5-6%
- Gomes, pectines i altres elements no nitrogenats: 20-34%
- Greixos: 1%
- Tanins: 1'3-1'5%

Usos i propietats:

El garrofer es cultiva bàsicament pel seu fruit i les seves llavors.

La garrofa és dolça, no conté cafeïna ni els estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. I s'utilitza de diferents maneres:

El fruit sencer s'utilitza en l'alimentació del bestiar equí, vacum, oví, cabrum i porcí. De la polpa s'obté farina que s'utilitza com a succedani del cacau (farina torrada de garrofa), en la fabricació de xocolata i pastissos; i també s'obté alcohol, sucre i certs productes laxants.

El garrofí, per les seves característiques estables de pes, antigament s'utilitzava com a unitat de mesura, ja que en un gram hi caben 5 llavors. Del seu nom en grec – keration – deriva la paraula 'quirat', que és la unitat de mesura utilitzada per pesar joies. Actualment, la unitat de mesura ha esdevingut virtual, però 1 quirat equival a 0'2g, què és el que pesa de mitjana una llavor de garrofer. Del garrofí també se n'extreu una goma que es coneix com a goma de garrofí o ,la podem trobar identificada en els envasos dels productes alimentaris, com a E410. No obstant, el garrofí té molts altres usos, en funció de la part de la llavor que s'utilitzi s'obtenen diferents productes:

- de la cutícula s'obté carbó actiu, cel·lulosa, substàncies colorants i gelatinitzats per la industria alimentària, química i farmacèutica (coberta de les càpsules dels medicaments).

- de l'endosperma s'obté goma per a processos industrials (en la fabricació del paper, cosmètics, pintures, plàstics...) i per la preparació d'aliments (gelats, cremes, flams, pastes, salses, llonganisses...).

- del germen s'aprofita el seu complex proteínic per l'alimentació humana. La seva farina s'utilitza com additiu en conserves alimentàries, fabricació de pastes, pa, extractes de caldos de sopa i també s'utilitza en la fabricació de pinsos compostos.

Documentació:

- Herbari Virtual del Mediterrani Occidental

- Diccionari català-valencià-balear; IEC

- Tous Martin, Juan.; El cultivo del algarrobo; Hojas divulgatorias del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación; num 10/84.

- Font Quer, Pio; Plantas medicinales. El dioscórides renovado.; ed. Península.