La sénia de cadúfos.

En els paisatges que es caracteritzen per tenir grans quantitats d'aigua al subsòl , ja sigui en corrent o en aqüífers, l'home ha anat desenvolupant un seguit d'estratègies per poder aprofitar l'aigua per al seu ús. Aquestes estratègies han anat modificant i caracteritzant porcions de territori i son tant diverses com ètnies i matisos culturals que existeixen o han existit.

Un d'aquest sistema d'aprofitament d'aigua és la sénia (en català occidental) o sínia (en català oriental). No obstant aquest sistema no és típicament català sinó que és una mostra de tècnica que es pot observar per tota la geografia on es va estendre l'islam. La paraula etimològicament bé de l'àrab sanyia que significa 'pou d'on la roda treu aigua per regar'. Però el sistema s'ha adaptat i anat millorant a moltes zones agafant peculiaritats regionals significatives al llarg del temps.

Ras i curt, una sénia és una màquina que serveix per elevar aigua subterrània formada per una roda i un sistema d'engranatge mogut per un animal de carrega (un bou, un ase o una mula).

Originàriament les sénies estaven fetes de fusta i tenien tota una infraestructura associada. Algunes és solen trobar sobre un terraplè artificial fet amb pedra en sec anomenat mota¹, cintell¹ o andàmit¹. El que si tenen totes les sénies és: el pou² o senial², que és la cavitat construïda per arribar a l'aigua subterrània; i, al seu voltant, un tros circular fressat pel pas d'un animal què és el que mou tot l'engranatge anomenat andador³, caminal³, caminet³ o caminoi³. Algunes sénies presenten un mur de tancament perimetral del senial, que comença molt baix a la part del davant i va creixent fins ser 2/3 més alt a la part del darrera. El mur per la part del darrera presenta una obertura central que serveix per instal·lar el sistema d'engranatge que mou la màquina i divideix el mur en dos parts, aquesta obertura s'anomena pilars⁴, matxos⁴, columnes⁴, merlet⁴ o capmerlet⁴. Damunt dels dos pilars descansa una jàssera (biga horitzontal) que s'anomena banc⁵, polaina⁵, jou⁵ o tisora⁵. I a la part inferior de la obertura, hi descansa una altra jàssera anomenada soquet⁶.

1) mota, cintell o andàmit. 2) pou o senial. 3) andador, caminal, caminet o caminoi.

El sistema d'engranatge, està format per dos parts, l'arbre del rodet i la roda. En el cas que es pot observar el sistema és un sistema modernitzat fet de ferro.

4) pilars, matxos, columnes, merlet o capmerlet. 5) banc, polaina, jou o tisora. 7) arbre o arbre del rodet. 8) barra, perxa o balanci. 10) roda.

L'arbre del rodet⁷, és els sistema d'engranatge vertical, està situat entre els pilars, el banc i el soquet. El banc té un forat per on passa l'eix de l'arbre per subjectar-lo per l'extrem superior; l'extrem inferior de l'arbre està subjectat en un forat cec al soquet, de manera que l'arbre manté una posició vertical i pot girar. L'extrem superior de l'arbre – el que travessa el banc – té un orifici per on hi passa una barra⁸, perxa⁸ o balanci⁸, de fusta que, en l'extrem d'aquesta, va enganxat l'animal que, obligat a caminar en cercles, mou tot el sistema d'engranatges. A la part inferior, l'arbre té un rodet⁹ en posició horitzontal i perpendicular a l'eix de l'arbre que, pot ser molt divers en funció de la zona on ens trobem, però en aquest cas, és un rodet dentat.

5) banc, polaina, jou o tisora. 6) soquet. 7) arbre o arbre del rodet. 9) rodet. 10) roda. 11) jaent o trugeta. 12) creuers. 13) bastons, estaques, punts o els pintes.

La roda¹⁰, és el sistema d'engranatge horitzontal, està situat sobre la boca del senial. L'eix de la roda s'anomena jaent¹¹ o trugeta¹¹, aquest descansa sobre dos soquets (bigues incrustades al mur), un és el soquet que subjecta l'arbre i l'altre està situat en el costat contrari del pou. La roda, pròpiament dita, és un gran doble anell vertical reforçat amb uns creuers¹² col·locats en forma de radi que s'uneixen perpendicularment amb el jaent. Els dos anells de la roda estan units entre si per bastons¹³. En el cas de les sénies de fusta aquests bastons s'engranaven amb el rodet i, en funció del tipus d'engranatge, s'anomenaven estaques¹³, els punts¹³ o els pintes¹³. En el cas que podem observar, el sistema ha sofert modificacions al llarg del temps i la roda s'engrana amb el rodet de l'arbre mitjançant un altre rodet situat a l'extrem del jaent.

La Roda, porta una rastellera o filera de vasos de terrissa, anomenats cadúfos¹⁴, lligats tots al voltant de la roda i sostinguts per les barres. Els cadúfos, van lligats amb cordetes o amb anells de ferro – anomenats lligams¹⁵ – a un parell de cordes que enrevolten la roda de la sénia i que s'anomenen sàrria¹⁶ o rest¹⁶.

7) arbre o arbre del rodet. 8) barra, perxa o balanci. 12) creuers. 13) bastons, estaques, punts o els pintes. 14) caduf. 15) lligams. 16) sàrria o rest. 17) pila, naquera, boca-roda, pastera o pastereta.

La sàrria porta els cadúfos fins al nivell freàtic de l'aigua per que la puguin recollir. Per permetre una millor immersió, a la part inferior dels cadúfos, hi ha un forat per que pugui sortir l'aire a mesura que el caduf es va submergint a l'aigua.

Al pujar, l'aigua que s'escola pel forat, a l'estar els cadúfos arrenglerats, la recull el caduf inferior i així successivament per evitar pèrdues, i a mesura que va girant la roda es puja l'aigua del fons del senial.

Un cop a dalt, al continuar girant, els cadúfos aboquen l'aigua dins una caixa rectangular, de fusta o pedra, de baranes baixes que està col·locada davant la roda i s'anomena pila¹⁷, naquera¹⁷, boca-roda¹⁷, pastera¹⁷ o pastereta¹⁷. 

17) pila, naquera, boca-roda, pastera o pastereta.

La pila descansa damunt de dos pedres que s'anomenen ses lleones¹⁸ o es lleonets¹⁸.

18) lleones o lleonets.

De la pila, l'aigua surt per un canal, que pot ser subterrani, i va a parar directament al camp per regar les plantes de l'hort, o bé va a parar a un safareig o, com és el cas, en una bassa per emmagatzemar-la i utilitzar-la a posteriori. No obstant, algunes sénies no tenen pila i l'aigua va a parar directament a un canal que la condueix als bancals per regar.

Un canal soterrat porta l'aigua de la pila a una bassa coberta.

 Bassa coberta per una volta de pedra en sec.

	Catalunya		País Valencià				Illes Balears
	Tarragona		Castelló	València		Alacant	Menorca	Mallorca	Eivissa
	Terra Alta	Baix Ebre	Baix Maestrat	Ribera del Xúquer	Horta de València	Baix Segura
	Gandesa1 Fatarella2	Tortosa*	Peníscola*	Polinyà*	El Palmar*	Guardamar*	Ciutadella*	Sencelles*
1				Andàmit			Mota, Cintell
2	Pou, Senial
3			Andador*					Caminet, Caminoi	Caminal
4			Pilars*	Matxos*		Columnes*		Columnes*	Merlet, Capmerlet
5			Banc*	Polaina*			Jou		Tisora
6								Soquet
7	Arbre del rodet, Arbre
8	Barra, Perxa, Balancí
9	Rodet
10	Roda
11			Jaent*					Trugeta
12	Creuers
13	Bastons
			Estaques*			Punts*	Els Pintes
14	Caduf
15	Lligams
16	Sàrria2	Rest
17	Naquera1, Pila2	Naquera*	Pastera		Boca-roda*		Pastereta		Pastera
18							Lleonets*	Lleones*

  Documentació:
- ALCOVER, A.M.; MOLL, F.M: Diccionari català - valencià - balear, IEC
- Fundació 'el solà'

Una breu història sobre el Terme.

Entrant al Partenó de Roma, un mestre i el seu deixeble es disposaven a realitzar una classe magistral...

Mestre: Ja hem arribat a la segona part de l'esquerra d'aquesta paret, en la qual es veuen les imatges dels déus i deesses silvestres i rústics.

Deixeble: Quins déus son els que m'ensenyes? A cas anomenes déus a aquells monstres amb banyes, homes mig feres, coberts de pèl, els peus de cabra i adorns de cues de cavall?

Mestre: I per què no? Quan van obtenir honors de déus? Peró anem a veure, aquí hi veus als déus Pan, Silvà, Faune, Sàtir, Silè, Príap, Aristeu i Terme. Allí veuràs a les deesses Diana, Pales, Flora, Feronia, Pomona i innumerables nimfes.

Deixeble: Amb quina finalitat està posada aquí aquella gran pedra o tronc? Doncs no aconsegueixo distingir el què és.

Mestre: Té el seu lloc entre aquests déus agrestos, per què també, aquest, és un déu.

Deixeble: Li dius déu? És una broma?

Mestre: No faig broma! és un déu!, i tingut en gran honor aquí a Roma. L'hi diuen Terme i estan a la seva cura tots els límits dels camps. Així ho testifica el poeta Ovidi, referint-s'hi d'aquesta manera: “pels antics déu ets anomenat, oh Terme!, ja siguis pedra o tronc pels camps escampat”, per que la estàtua d'aquest déu va ser, o una pedra quadrada, o un pal desgastat pel pas del temps que solien pintar amb colors preciosos i coronar amb garlandes. Per això Albi Tibul diu: “venereu-lo, ja sigui tronc pel camp llançat, ja sigui roc que en les cruïlles sol estar amb flors engalanat”. El mateix Sèneca en parla així: “cap pedra, jutge sempre sagrat, de tot poble el camp ha separat”. Eren, doncs, sagrades aquestes pedres o mollons de Terme, així els anomenaven, i es col·locaven en els límits dels camps; de manera que, si algú s'atrevia a menejar-los, llaurar-los o canviar-los de lloc, l'hi treien la vida i el sacrificaven als déus de terme, o mollons, i qualsevol tenia la facultat de matar-lo!. Què més? Per això l'hi presentaven ofrenes a les pedres d'aquest gènere, no amb víctimes de les hòsties, doncs era delicte ensangonar-los amb víctimes, sinó amb coques de cera, i amb les primícies dels fruits. A més de tot això, solien fer-los-hi festes al seu honor l'últim dia de l'any, i les anomenaven Terminalia.

Antic molló de Terme que delimita els municipis de Rasquera i el Perelló.

Actualment també podem trobar-nos els vèrtex geodèsics que, a l'igual que els seus antecessors, també estan actualment protegits per la llei.

Vèrtex geodèsic 251145001.

 

Placa de base d'un vèrtex geodèsic, on s'especifica que la destrucció de la senyal està penada per la llei.

Documentació:
POMEY, FRANCISCO: Panteon Mytico o historia Fabulosa de los Dioses (1764)

Santa Coloma de Keresus.

Passejant pels pobles de Catalunya, ens podem fixar en moltes coses que ens desperten l'interès i ens fan exclamar, encara que sigui en pensament, un 'mira que maco!' o un 'ostres, que lleig!' o un 'm'ho imaginava més gran!'. Continuant la passejada, però, en alguns pobles i viles et pots fixar que existeixen alguns elements que es repeteixen al llarg del recorregut i estan escampats per tota la localitat, llavors aquest interès va en augment, per que ja no es tant sols una expressió artística puntual, sinó que estem parlant d'un patró que es repeteix per tota la població i la diferència de la resta de poblacions. Llavors comencen els dubtes per esbrinar què és? Què significa? I sobretot, per saber el perquè del patró.

En aquest cas us parlo d'unes decoracions de balcons en forma de drac que podem trobar en algunes cases repartides per tota una població, us presento els keresus.

Alguns dels dracs keresus que es poden veure als balcons.

Ens trobem a Santa Coloma de Queralt, capital de la Baixa Segarra, antic membre de la vegueria de Cervera i actualment formant part de la comarca de la Conca de Barberà.

Per donar resposta als dracs keresus haurem de fer un salt en el temps fins a principis del segle XVIII. Carles II de Castella mor sense descendència i comença una guerra per nombrar nou successor. Aquesta guerra implica el posicionament dels governs de tot Europa per discernir el legitim hereu, i els governs locals a Catalunya no en queden exempts. Els pretendents a l'herència son el Duc Felip d'Anjou – de la dinastia dels Borbó – i l'Arxiduc Carles d'Àustria – de la dinastia dels Habsburg –. Arran de les fortes discrepàncies i posicionaments el conflicte passa de les armes diplomàtiques a les armes bèl·liques.

Els posicionaments estaven molt definits, i les tensions servides, als seguidors del Duc d'Anjou, el bàndol contrari, els mal-anomenaren 'Botiflers', per l'emblema de la Casa de Borbó, la flor de lis, que també es coneixia en l'època com la belle fleur o beauté fleur; en canvi, als partidaris de l'Arxiduc d'Àustria, el bàndol contrari, es coneixien per diferents mal-noms en funció del territori: 'Maulets' a València, 'Carrasclets' a Tarragona, 'Vigatans' a Vic o 'Aguilots' de maneta més generalista a Catalunya, per l'emblema Imperial de la Casa d'Habsburg.

El posicionament de Santa Coloma va ser des d'un principi a favor de l'Arxiduc Carles d'Àustria, i va col·laborar en la lluita armada contra les tropes botifleres del Duc Felip d'Anjou. Els exercits estaven organitzats en brigades d'infanteria compostes per 2 o 3 regiments d'entre 1.000 i 3.000 soldats cada regiment. A més, cada regiment tenia una companyia de granaders, combatents d'elit encarregats d'encapçalar les tropes en combat., i cada exèrcit tenia regiments de tropes especialitzades com per exemple els Miquelets catalans, infanteria lleugera, o els Dragons, infanteria muntada.

El resultat de la guerra de successió al tron, ja el sabem, es salda en la victòria dels botiflers, que coronen el Duc Felip d'Anjou, com a Felip V d'Espanya. Aquest, com a represalia, aboleix totes les institucions, lleis i privilegis que tenien els governs favorables a l'Arxiduc Carles d'Àustria i instaura a tota la seva herència la tònica de la seva dinastia com a govern, l'absolutisme.

No obstant, un cop finalitzada la guerra i coronat l'hereu al tron, les tensions no afluixen, la represàlia contra els que no volien un Borbó al tron desperta incomoditats en aquells governs locals que es van posicionar a favor de l'Arxiduc Carles d'Àustria. La tensió passa al pla de la convivència del dia a dia entre botiflers i aguilots, despertant picabaralles i incidents que dificulten la governança al món local. 

 

Mostra d'aquesta disconformitat amb la nova dinastia monàrquica en trobem molts exemples al llarg de tots els ens locals que es van posicionar en contra, com per exemple, el penjar el quadre del nou rei de la casa de Borbó cap per avall a Xàtiva, o, el cas de Catalunya, la proliferació de decoracions en forma d'àligues als balcons de les cases com a senyals muts de resistència passiva contra els botiflers, com és el cas de Reus i podria ser també el cas de Santa Coloma, ja que la majoria de dracs estan ubicats en cases construïdes durant la segona meitat del segle XVIII, després de la guerra de successió.

Drac Keresus amb una placa on es pot veure l'any 1789, Cal Pau Canals.

No totes les cases construïdes a la segona meitat del segle XVIII porten el drac com a emblema, podria ser que fossin cases de botiflers – ja sigui de la pròpia localitat o instal·lats a la població durant el gran creixement que va experimentar després de la guerra –, que la família en qüestió no es podia permetre el cost de la decoració o , senzillament, no volia comprometre's per por a represàlies.

A Santa Coloma, per això, el fet que les decoracions no s'associïn a àligues sinó a dracs, em faria pensar que aquestes senyals de resistència passiva contra els botiflers podria expressar quelcom més. Podria ser, també, una advertència pels nou vinguts i botiflers, i em ve al cap els regiments d'infanteria muntada que van participar a la guerra – els Dragons –, volent dir 'aquí hi viu un dragó fidel a l'Arxiduc Carles d'Àustria'.

Doncs bé, ara ja sabem què son i per què hi ha els dracs al balcons de Santa Coloma i què signifiquen, però per saber per què es diuen 'keresus' haurem de fer un salt més gran en el temps i viatjar fins una època on no hi havia ni Borbons, ni Habsburgs, ni tant sols catalans. No ens movem de lloc però si de temps, ens trobem entre el segle VIII i el segle I abans de Crist.

On ara està Santa Coloma de Queralt, Pedro de Marca¹ (historiador francès del segle XVII), citant Ptolomeu, hi situa – en la seva obra Marca hispanica seu limes hispanicus (París 1688) – el poblament lacetà de Keresus, teoria que recullen diccionaris geogràfics fins al segle XIX i que avui en dia sembla que no s'ha contradit encara. El nom de Keresus s'estima que ve de dos mots grecs kerros i ipsos, que junts sonarien com keripsos o keresos, que significaria 'penya alta', fent referència a la ubicació de la població i donaria sentit a Queralt o més bé... Keralt.

Que els dracs dels balcons rebin aquest nom, seria una referència de localització i/o reafirmació patriòtica cap a l'Arxiduc Carles d'Àustria, reafirmació i expressió patriòtica que ha superat les reivindicacions del seu temps per esdevenir un símbol d'identitat i tradició del poble, com ho demostren algunes decoracions de dracs keresus en balcons moderns o l'adopció del nom i símbol del drac keresus per part de la colla de diables de la localitat.

Drac keresus en un balcó modern sobre un escut amb la Senyera a Cal Palau.

Però si aixequem el cap, no obstant, podem veure una altra mostra, més discreta i solitària, de reivindicació passiva, la d'una beauté fleur, en un suport de corriola, envoltada de keresus.

Suport de corriola decorat amb una flor de Lis a la Plaça Major.

Algunes cases amb dracs:
¬ Ca l'Eugeni Marc, Carrer Marxants.
¬ Cal Pau Canals, Carrer Major (visibles des del carrer Raval dels Capellans).

¬ Cal Platarots, Plaça Major. 

¬ Cal Furia, Plaça Major.

¬ Cal Cacahuero, Plaça Major.

¬ Cal Palau, Raval dels Capellans (modern).

 

Referències:

1.- Pedro de Marca, Pierre Marca o Petrus de Marca: historiador francès del segle XVII; Prelat i home d'Estat, va néixer a Gam al 1595 i va morir a París al 1662. Membre del Consell Sobirà de Bearn (1615), President del Parlament de Navarra i Conseller d'Estat (1658), Bisbe de Couserans, Arquebisbe de Toulouse i de París. Va escriure Discourse sur l'Edit de rétablissement de la regions catholique de Bearn (1618), Histoire de Bearn contenant l'origine des roys de Navarre, des ducs de Gascogne...(París 1640), Marca hispanica seu limes hispanicus (París 1688).

Documentació:

¬ Ajuntament de Santa Coloma de Queralt

¬ Museu Virtual de la Guerra de Successió 1702-1714

¬ FLORES JUANPERE, MONSERRAT; Reus, 300 anys del títol de ciutat; la Carrutxa.

¬ CORTÉS LOPEZ, MIGUEL; Diccionario Geográfico – Histórico de la España antigua, Tarraconense, Bética y Lusitana, con la correspondencia de sus regiones, ciudades, montes, rios, caminos, puertos e islas a las conocidas en nuestros dias.; Tomo II; 1836; pag. 351-352

L'Ebre: abans d'abandonar Miravet.

Ens trobem a Miravet en la part sud del seu terme municipal, al fons podem observar la silueta difuminada del seu castell sobre el riu, i la part que ens és més pròxima podem veure el riu abans de que canviï de terme municipal.

Ubicació.

Però què veiem quan mirem?

Tram del riu Ebre agost2012.

En la imatge podem observar un tram de riu amb dos ribes ben diferenciades.

La riba que queda a la esquerra de la imatge és una riba muntanyosa amb un fort desnivell, zones boscoses, altres amb una vegetació més dispersa deixant al descobert la roca. El fet que el terreny presenti un fort desnivell i rocós dificulta que es pugui aprofitar agrícolament aquesta zona. L'agricultura queda relegada a una petita franja amb poc pendent a la base de la muntanya i prop de la riba del riu.

La massa d'aigua té – a banda i banda – una zona on es conserva un bosc de ribera molt dens i molt definit envoltat per les zones agrícoles i les rocoses de la resta.

La riba que queda a la dreta, en canvi, està formada per terrasses, una de molt gran tocant el riu, i una altra de més petita a sobre. És la única zona on s'observa una predominança de l'agricultura propiciada per les condicions favorables del sòl que no presenta un pendent perceptible.

Què hi passa?

 

En aquest tram de riu s'hi desenvolupen molts processos, en general, les zones fluvials son zones molt dinàmiques i canviants i per entendre el que estem veient necessitarem anar per passos.

Consideracions sobre el riu.

  

A priori, la massa d'aigua que observem del riu, és una massa d'aigua considerable, tenint en consideració que es tracta d'una fotografia realitzada el mes d'agost en un riu amb un regim hídric predominantment mediterrani.

Podem observar que el bosc de ribera creix sobre la massa d'aigua i el nivell de cabal no presenta cap descens significatiu, com mostra la franja blanca que marca el límit de cabal màxim de l'únic tram de roca que està en contacte amb l'aigua. Això no és degut a que hagi estat un any extraordinàriament ric en precipitacions, ans al contrari, sinó que és degut a que el riu Ebre és un riu fortament compartimentat i, lluny de presentar un règim natural, té un règim antròpic determinat per l'alt nombre d'embassaments construïts al propi riu i als seus afluents que li donen més característiques de llac que de corrent d'aigua. Aquesta estanquitat de l'aigua ha propiciat un augment d'algues i una reducció de la capacitat de transport de sediments del riu, modificant-ne la ecologia i les dinàmiques pròpies d'un ecosistema fluvial natural.

Les conseqüències son que la manca de transport de sediments redueix la capacitat erosiva de l'aigua què és la responsable directa de donar forma al riu i sanejar-lo. Com ho fa això? El riu no erosiona les seves ribes per igual, el fet que presenti formes sinuoses i no rectes fa que tregui materials d'una riba i els dipositi en la contraria, formant i desviant meandres al llarg del seu recorregut. Aquests materials que arrossega son una mescla de matèria inorgànica ( graves, sorres i llims) i matèria orgànica (restes vegetals, algues i restes animals). La matèria inorgànica és el principal agent erosiu, ja que s'encarrega de desgastar la riba contra la que impacta fent que es desprenguin restes de plantes, sorra i graves que s'incorporaran al cabal per mantenir la capacitat erosiva del riu. En la riba que l'aigua no impacta directament, la força del corrent d'aigua no es tant forta i permet que part d'aquesta matèria es dipositi, fent créixer els meandres. La matèria orgànica, per la seva banda, és la principal responsable de fertilitzar les ribes del riu, al seva descomposició i abundància fa que la vegetació de ribera creixi ràpid i densament per fixar més sediments i poder créixer. També s'encarrega de reduir la capacitat erosiva del cabal reforçant el creixement dels meandres.

El que l'aigua circuli sense impediment fa que es renovi constantment, arrossegant i diluint qualsevol focus que pugui suposar un risc per la vida de l'ecosistema, ja sigui a nivell d'infeccions, plagues o paràsits. Aquest sanejament i erosió s'intensifica en les crescudes de cabal provocades per fortes precipitacions.

El trencament d'aquestes dinàmiques – que presenta la compartimentació i embassament del riu – en fixa el curs i propicia un desenvolupament biològic excessiu.

A priori que la vida es desenvolupi sense control no hauria de ser una conseqüència negativa però el que afavoreix el desenvolupament d'una espècie, malauradament en perjudica, com a mínim, a una altra.

L'augment d'algues al riu, a banda de dificultar la navegació antròpica, dificulta la ''navegació'' de la fauna, reduint també la quantitat d'oxigen que transporta l'aigua, a més, es redueix la capacitat d'acollir determinades entitats biològiques que requereixen espai per mure's i molt oxigen per poder viure. Les algues son un refugi per pondre i guardar ous de moltes espècies, entre elles d'insectes que requereixen alimentar-se de sang per poder reproduir-se, com el mosquit, fent-ne augmentar el nombre i propiciant que altres espècies que no tenien el riu com a habitat, aprofitant que s'ha reduït la seva capacitat d'arrossegament, trobin un territori inexplorat, com és el cas de la mosca negra. Per tant es modifica la composició, la quantitat i diversitat biològica subaquàtica.

 

La anulació de la capacitat d'avingudes fortes del cabal del riu elimina la capacitat que té el riu d'arrossegament d'entitats biològiques grans, com poden ser arbres de ribera, fent que la fusta morta es quedi on està i evita la creació de clarianes perjudicant el desenvolupament de la vegetació herbàcia i arbustiva de ribera i afavoreix l'assentament d'animals i fongs que s'alimenten de fusta morta.

El procés erosiu en aquesta imatge bé determinat per les característiques morfològiques de les ribes, en aquest cas l'aigua impacta en la riba de la esquerra de la imatge i diposita sediments a la riba dreta, per això, trobem una terrassa al·luvial molt desenvolupada a la dreta i una terrassa molt minsa a l'esquerra. Però no sempre ha estat així, el que ara és una zona de sedimentació en el passat era una zona d'erosió, cosa que mostra el desnivell que hi ha entre terrasses de la riba dreta i la forma ametllada de la terrassa més pròxima al riu.

Consideracions sobre el bosc de ribera.

El bosc de ribera està compost bàsicament per un estrat arbori d'àlbers [Populus alba] que li dona aquesta característica platejada de les fulles i un estrat arbustiu de canyes. Ho podem saber per que el verd clar de les canyes contrasta amb el platejat de les fulles dels àlbers . Tot i estar molt definit pels camps de conreu i la limitació del sòl poc desenvolupat, el bosc de ribera, es troba en expansió gràcies a l'abandonament de les zones cultivades. Si continua la tendència a l'abandonament de les parcel·les de cultiu provocaria que tota aquesta terrassa al·luvial es convertís en una gran albereda i es perdessin terrenys per cultivar històricament molt rics en nutrients i amb una gran productivitat.

Consideracions sobre l'agricultura.

L'agricultura està distribuïda a les zones en poca pendent, això fa que no s'observin grans construccions de pedra en sec que serveixin per fixar el sòl. El cultiu predominant son els cítrics i, en menor mesura, altra fruita dolça com pot ser el préssec.

A la riba de l'esquerra de la imatge, aquestes zones, no son terrasses al·luvials sinó que estan construïdes directament a la falda de la muntanya, per tant segueixen el pendent d'aquesta i es distribueixen de manera horitzontal al riu. Son zones allargades i molt estretes. A més, en la zona que tenim més pròxima s'observa una intervenció recent on s'han plantat nous arbres fruiters, en aquest cas cítrics.

A la riba de la dreta de la imatge, en canvi, sí que és una terrassa al·luvial i les parcel·les de cultiu no presenten cap pendent perceptible. Aquestes es distribueixen de manera perpendicular al curs del riu per evitar que la modificació de superfície, tant per augment com per disminució, que realitza la força erosiva del riu sigui, a més, una font de conflictes. En el cas de disminució de superfície per evitar que finalitzi en una pèrdua de títol de propietat i en cas d'augment es pugui adherir aquest a un propietari de manera no conflictiva, d'aquesta manera es pot gestionar la expansió i contracció de les propietats sense augmentar o disminuir el nombre de propietaris.

El fet que aquestes terres siguin històricament molt productives ha afavorit també la forta parcel·lació – en parcel·les petites, allargades i estretes – com es pot observar en la imatge. Aquesta característica de les parcel·les fa que, a dia d'avui, no surti rentable la explotació comercial de la producció i s'abandonin els cultius i , també, que moltes de les parcel·les que veiem que es continuen cultivant es destinin bàsicament a l'autoconsum. A més, determina també la manera en què s'expandeix el bosc de ribera, en tires allargades en perpendicular al traçat del riu en lloc de fer-ho com seria natural – en horitzontal a aquest – dificultant encara més el cultiu de les parcel·les adjacents que continuen explotant-se.

Consideracions sobre la muntanya.

 

En la zona de muntanya no cultivada el que podem observar és una diversitat de formacions vegetals condicionades pel desenvolupament del sòl. En aquest sentit hi trobem una gradació. Els sòls més desenvolupats poden suportar formacions vegetals grans, com son els boscos, a mesura que la disponibilitat de sòl va disminuint també disminueix la capacitat d'aquest per albergar formes vegetals. Els arbres van desapareixent per donar pas a formacions arbustives i herbàcies, aquestes ultimes van desapareixent fins arribar als afloraments de roca on només es poden desenvolupar molses i líquens.

El bosc que trobem aquí està format per pi blanc [Pinus halepensis], la poca disponibilitat de sòl, fins i tot en aquells més desenvolupats fa que totes la formacions vegetals de la zona siguin molt sensibles a la disponibilitat d'aigua i sofreixin estrès hídric, això es pot observar amb el color dels pins, aquesta coloració verd llimona del pins que tenim a primer pla – al peu de la imatge – és una mostra externa de l'estrès hídric que pateix. Aquesta manca de disponibilitat d'aigua la pateixen totes les plantes i les posa en competència directa per la supervivència amb les seves veïnes.

Tot i que l'estrat arbori és bastant pobre i està format bàsicament per una espècia d'arbre, la resta d'estrats – l'arbustiu, l'herbaci i el muscinal, format per molses i líquens – mostren una major diversitat típicament mediterrània.

De totes maneres, la suma de tots els estrats vegetals – i malgrat els afloraments de la roca – torna tota aquesta massa vegetal molt susceptible, en situació d'estrès hídric, als incendis forestals que, sumat a la forta pendent del terreny, en dificulta l'accés i l'actuació directa per extingir-los.

Aquest volum de massa vegetal, també posa en evidència la pertorbació dels ecosistemes mediterranis de muntanya baixa, la manca de grans herbívors en estat natural fa que la vegetació creixi sense control.

 

Tradicionalment d'aquesta tasca se n'encarregaven els pastors que treien els seus ramats dels corrals per alimentar-los per la muntanya. Aquests van anar fent minvar, en consonància amb els caçadors, la existència d'aquests grans herbívors, així es treia la competència directa de la ramaderia i s'aconseguia més volum de pastures. Amb la transformació de la ramaderia cap a una postura més intensiva que extensiva, no s'ha anat restaurant l'ecologia natural al mateix ritme que s'anaven treien els grans herbívors domèstics de la muntanya... però això, si es dona el cas, ja ho deixaré per un altre capítol.