dissabte, 5 d’octubre del 2013

Cigala [família Cicadidae]

Si algú hagués de dir quina és la cançó característica de l'estiu, sobretot aquella que més sona els dies més calorosos, que porta dècades, per no dir mil·lennis, sonant rítmicament cada estiu i que es escoltada per milers de persones arreu del món, en què pensaríeu?

La cigala és un insecte que forma part d'una gran família de músics, els Cicàdids [Cicadidae], estesa per tot el món que es caracteritzen per una cosa, els mascles emeten un soroll característic per atraure a les femelles.

Cigala.


Característiques:

Són uns insectes que tenen un cicle biològic que dura entre els 2 i els 17 anys. Tot i que la major part del seu cicle el passen sota terra, surten a la superfície només uns dies per reproduir-se i morir.

Tenen el cos robust. Poden medir entre els 2 i els 7cm de longitud, segons l'espècie.

El cap és ample, amb uns ulls compostos petits molt separats i les antenes molt curtes. Tenen un bec llarg que els serveix per xuclar la saba dels arbres i altres plantes per alimentar-se.

El tòrax és breu, amb dos parells d'ales brillants, transparents o translúcides i de nervadures molt marcades. Les ales anteriors són en part coriàcies i en part membranoses, i les posteriors són més petites i només son visibles quan estan volant. També hi té els òrgans auditius i les potes.

L'abdomen és cònic, els mascles, als costats del primer segment de l'abdomen tenen unes membranes apergaminades quitinoses i sacs amb aire que funcionen com caixes de ressonància, a manera de tambor. 

Les contraccions ràpides d'un petit múscul provoquen unes vibracions en aquestes membranes que produeixen un soroll estrident i característic, propi per a cada espècie, per atreure a les femelles.

Aquest òrgan només l'utilitzen quan està completament sec, per poder fer un so de més qualitat. Per això, necessiten condicions d'humitat ambiental baixes o unes temperatures elevades, s'estima que al voltant dels 25ºC els mascles comencen a carrisquejar.

Les femelles, per la seva banda, tenen l'oviscapte per fer la posta dels ous de manera més precisa dins les tiges d'algunes plantes.

Quan surten les larves dels ous de dins les tiges, aquestes cauen i s'endinsen a terra on s'alimentaran de la saba de les arrels de la planta i hi passaran la major part del seu cicle vital.

En els mesos d'estiu, les nimfes surten del terra i s'enfilen en un arbre o planta, on es fixaran i començaran la seva última transformació (ècdisi) en adults alats amb aparells reproductors desenvolupats (imago), amb la única finalitat de trobar parella i reproduir-se.

Nimfes enganxades en una branca.

Cigala en ècdisi.

Finalització de l'ècdisi amb les ales desplegades.

Cigala reposant després de l'ècdisi amb l'exúvia de nimfa al seu darrera.

Si voleu escoltar el carrisqueig de les cigales podeu consultar la següent pàgina web, on hi trobareu enregistraments de diferents espècies europees.


Condicions ambientals:

Viuen en climes temperats i tropicals d'arreu del planeta.


Usos i Creences populars:

Culinari

- Els grecs i romans se'ls menjaven, en qualsevol de les seves formes (crisàlide, nimfa, i adult) creien que obria la gana. Es poden menjar cuinades( fregides o saltejades), donant preferència als mascles abans de la còpula i a les femelles amb ous. (1)

Farmacològic

- Contra el còlic i afeccions de les vies urinàries, s'administraven seques i polvoritzades (de 8 a 15 grams) amb pebre, ja torrades o reduïdes a cendra. (1)

- De la picadura que fa als troncs i les rames del Freixe orn o del manà [Fraxinus ornus L.] es deu la destil·lació del manà. El manà és un suc dolç amb propietats laxants. Per a això es sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid. (1)

- S'ha descobert que les ales de la cigala apunyalen els bacteris fins a matar-los. El descobriment inspira el disseny de superfícies antibacterianes que podrien aplicar-se en la fabricació de material quirúrgic, implants o sistemes d’embalatge amb propietats antibacterianes. (2)

Meteorològic

- Popularment, quan es senten carrisquejar les cigales de bon matí es creu que el dia serà molt calorós. Això bé lligat a les necessitats tèrmiques dels mascles per utilitzar l'òrgan que produeix el carrisqueig per atreure a les femelles, al arribar al voltant dels 25ºC de bon mati, la temor es que al mig dia la temperatura pugi encara més.

Creença

- Popularment es creu que les cigales morin rebentades de tant ''cantar''. La veritat és que el seu cicle biològic d'adult només dura uns dies, ''cantin'' o no.

Fabula

- Fabula de la cigala i la formiga

- Eximpli de la cigala e de la abella, segle XIV(Col. Bof. xiii, 368) (3)

- Fabula de l'aranya, la cigala i l'abella.



Documentació:

dissabte, 13 de juliol del 2013

Una breu història sobre un mapa.


En els llocs més inesperats de tant en tant et trobes petites joies, és el cas d'aquest mapa.


A primer com d'ull pareix un mapa vell, brut i antiquat que no serveix de res però els mapes, encara que antics, ens continuen donant molta informació. D'entrada el que sobta és el suport en el que està el mapa, dos llistons de fusta amb decoracions que permeten penjar el mapa i enrotllar-lo per guardar-lo. Després continuant mirant la sorpresa son els minimapes que apareixen associats al mapa de la península ibèrica. Estem acostumats a veure el mapa peninsular amb el mapa afegit de les illes Canàries, però aquí n'apareixen més! amb unes mínimes nocions d'història ja et pos pensar el què sortirà... evidentment apareixen algunes de les possessions espanyoles que formaven part de l'estat, però no apareixen totes.







El fet que només es conservin les illes, tenint en consideració que un cop Espanya i Portugal es van repartir el món, i ara si comences alguna explicació amb aquests dos estats sembla que vagis a explicar un acudit de les grandeses de la misèria humana i social..., fa pensar que es tracta de les restes del que una vegada va ser un imperi que en l'escola es feia aprendre que 'mai es ponia el sol'.

Tanta va ser l'arrogància, i ara la misèria, que es van anar perdent les possessions que es consideraven part del Imperio Español, que afegit per Carles V, com si fos un Buzz Lightyear de l'època, va adoptar com a lema del imperi un PLUS ULTRA (més enllà) que ara l'hi escauria millor un 'millor no ens movem de casa', ja que continuant mirant el mapa hi trobem les metadades. Sí!, heu llegit bé, tot i ser un mapa de lona i no un document electrònic en un format *.jpg, *.tiff o *.document_en_format_únic_que_no_em_deixo_llegir_per_altres_softwares amb un arxiu de text adjunt titulat README, tots els mapes, ja siguin de paper o no, tenen metadades i les metadades d'aquest mapa ho confirmen, ja que es refereix a aquestes possessions com a EX, es a dir, que ja no ho son.


També ressalta en les metadades l'any, 1915, tenint en consideració que les expossessions espanyoles que surten al mapa es perden al 1898, fa pensar que la crisis que va suposar la derrota de la guerra hispanoamericana que va generar la pèrdua de les possessions d'ultramar i la aparició de la generació del 98, més que una crisi, era una depressió social que encara dura ara, cosa que ho reflecteix la incorporació del concepte de 'Estado integral' a la constitució de 1931 i del concepte de 'la indisoluble unidad de la nación española' a l'actual constitució del 1978.

Aquesta pèrdua del 'Imperio del Sol' que va suposar veure la nit, potser va fer agafar por a la foscor al Reyno de España que, encara sota el lema PLUS ULTRA, es recorda amb nostàlgia del sol de 24 hores i quan veu una ombra ja salta esgarrifat pensant que arriba la nit i ja treu els fantasmes, els monstres i les armes, és igual d'on vinguin, per que per mantenir el sòl es igual el com el mantinguis, l'important és mantindre'l a qualsevol cost.

diumenge, 19 de maig del 2013

Conesa

<< Conesa, a vuit de desembre de l'any del senyor de mil quaranta-tres. El Comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, el Vell, i Elisabet, comtessa, primera esposa, donen a Bernat Seniofred i a la seva muller Almatruda la terra erma del Comtat de Barcelona, de lloc anomenat Conesa, amb la condició de construir-hi una fortalesa, conrear la terra, foragitar-ne els infidels, fer la guerra a tothom que ho volgués impedir i a no reconèixer a altres senyors que els Comtes de Barcelona.>>

Així comença la carta que dona inici al poblament del lloc de Conesa. Tot just baixant del cotxe, aparcat al carrer de la Creu, el que crida l'atenció és la façana de la vila davant la riera dels Horts, una muralla de cases amb la façana de pedra alineades en paral·lel a la riera canalitzada i travessada per petits pontets de ferro i fusta que comuniquen amb els hortets ben protegits i delimitats per les seves parets de pedra de l'altra banda de la riera.

Riera dels Horts i façanes de les cases del carrer de la Muralla.
Tot i que el dia no acompanya gaire, per que està ennuvolat i s'escapen algunes gotes, el girar el cap cap a amunt, de tant en tant, comporta alguna sorpresa. La sorpresa per això ja era d'esperar, sobre tot si el nom del carrer et va donant pistes... doncs si, és una creu, encara que la coronació en forma de creu no s'ha conservat gaire, és una impressionant creu de camí amb un pilar octogonal de pedra d'una sola peça de 8 metres d'alçada, coronada per una base octogonal plena de relleus de figures humanes, representant monjos; i dic impressionant per que conservar d'una sola peça un pilar de pedra tant gran amb l'historial d'amor-odi amb la església (i tot el que ha representat i la representa) que tenim en aquest país és tota una gesta, i més, tenint en consideració que al mapa turístic que hi ha a l'aparcament diu que és del segle XIV.

Creu de camí del Carrer de la Creu.

Baixant pel carrer de la creu i travessant un petit pont, aquest de pedra , ens plantem davant una porta d'accés a la vila. El que em crida l'atenció d'aquesta porta és l'escut amb la senyera de dalt de tot, tenint en consideració la data que va adjunta (1385), posar un escut amb l'emblema Reial de Catalunya d'entrada sembla agosarat per una vila perduda al mig de la Baixa Segarra de la que no n'ha sortit ni residit cap rei. 

Escut d'armes del Portal del Rei.
Més tard, investigant descobreixo que estic davant del Portal del Rei, i que l'escut respon a una revolta jurisdiccional dels conesins contra els administradors de torn de la vila, els monjos del monestir de Santes Creus, ja que com diu la carta no reconeixen a altres senyors que no siguin els Comtes de Barcelona.

Portal del Rei o de Sant Antoni.

Tot i això no crec que la rebel·lió anés més enllà, sobre tot quan llegeixes que després de que el castell de Conesa passes per unes quantes mans i hagués d'intervenir el rei Pere II per recuperar la jurisdicció del feu (1285), el mateix rei el cedeix al monestir de Santes Creus i s'hi està fins al 1835, quan desamortitzen a tota la església espanyola.

No es d'estranyar que el lloc estigués tant sol·licitat ja que el tracte recollit en la carta de població, també especifica que la meitat del lloc se li concedeix a Bernat de Seniofred en feu i l'altra en alou, es a dir, lliure d'impostos.

Donant l'esquena al Portal del Rei, es veu un marc de porta de pedra amb volta de canó a l'altra banda de riera, el que crida l'atenció en aquest cas és que aquest tipus de portes, que solen correspondre a llocs amb un cert prestigi d'època romànica, no tingui cap porta que t'impedeixi travessar el llindar i que a sobre l'edifici no tingui sostre, com si es tractés d'un corral per guardar el bestiar al costat dels horts, això si, un corral amb un cert pedigrí.

Pontet sobre la riera dels Horts, al fons la porta de l'església de Sant Antoni.
Però a mesura que et vas apropant, travesses el pontet de fusta que travessa la riera, i et plantes al davant, veus que de corral en té ben poc.

Porta de la església de Sant Antoni.
Pujant els tres esglaons de davant la porta per tafanejar més l'indret, en comte, per que l'últim escaló és una canalització de pedra que en el seu temps devia transportar aigua a l'hort del costat, veus que al terra hi ha unes canalitzacions tapades per unes lloses de pedra, i al fons un petit altell amb dos columnes, un tant atrotinades, a banda i banda, encastades a la paret.

Interior de la església de Sant Antoni.

La cosa quedava clara, la porta, l'altell i les columnes corresponien a l'estructura d'una típica església romànica, amb canalitzacions d'aigua corrent al terra, però típica. Estava veient l'Església de Sant Antoni documentada ja l'any 1297, maltractada pels vilatans en un temps, utilitzada com a hospital en uns altres, ara queden les restes atrotinades d'un edifici que al seu origen es va dedicar al culte.

Tornant a travessar la riera, que avui hi corre aigua, em disposo a tornar al Portal del Rei per entrar ja al poble. Dins al poble just davant el portal, em topo amb una font que d'entrada artísticament no ressalta gaire. El que si ho fa és el grafit recordatori del nivell que va arribar l'aigua de la riera un 23 de setembre del 1874, i dic ressalta, no tant per la grandària de les lletres i el color utilitzat, sinó, per que no sembla que la riera hagi de portar tanta aigua, ja que té una conca relativament petita.

Font Vella.

En aquesta font, val la pena para-se a preguntar sobre ella, ja que el nom – Font Vella – i la data de construcció (1917) sembla contradir-se i desperta un dubte, si la font més antiga de la vila és del 1917 i el poble es dona permís per habitar-lo al 1043, d'on han estat traient l'aigua per viure la gent de Conesa durant tots aquests segles?. La pista ens la dona, per això, una finestra de vidre col·locada al terra al costat de la font en una remodelació del carrer. Pel que sembla, l'autèntica font vella està sota terra en una gruta per la que s'hi accedia baixant 12 esglaons sota la font actual, en la repavimentació del carrer es va voler posar al descobert aquesta canalització, per la que es pot veure corre l'aigua, per donar constància que la font vella continua brollant i portant l'aigua, a traves de la canalització, fins als safarejos públics.

Finestra i canalització de la Font Vella.

Un apunt, si es vol anar a veure els safarejos, millor tornar a sortir pel Portal del Rei i seguir avall el carrer de la Muralla que seguir el traçat de la canalització, ja que si segueixes la canalització, hauràs d'anar a donar la volta a tot el poble per arribar als safarejos que estan al costat de la creu que hem vist al començament.

Aquesta font es reserva una ultima curiositat, ja que hem mirat sota terra, si traiem el nas una miqueta per sobre del nivell del carrer i mirem sota la pila de pedra d'on cau l'aigua de la font del 1917, podem veure que aquesta pila descansa sobre un capitell poc treballat, que vista la proximitat i l'estat de les columnes de l'església de Sant Antoni, ja que aquesta també dona nom al Portal del Rei (Portal de Sant Antoni), per que no aprofitar el material per fer-hi la font del costat?

Capitell que aguanta la pila d'aigua de la Font Vella.

Passejant pels carrers es pot veure que l'empremta medieval continua bastant present per Conesa i, vist alguns escuts als llindars de les portes, aquest passat medieval devia ser bastant nobiliari.

Escut d'armes vist al Carrer de la Font.

De tots els escuts, n'hi ha un que es repeteix i prolifera actualment, és un escut amb un griu al mig, aquest emblema que Conesa s'ha fet seu, també és l'emblema del llinatge Conesa, pel que sembla Seniofred i Almatruda van crear llinatge vinculat a la vila.

Emblema dels Conesa.


Els pobles emmurallats sobre un turó tenen una característica molt típica, els carrers solen ser costeruts, tortuosos i estrets. Això passa per que l'espai dins de les muralles passa a ser molt escàs i es busca d'on sigui. La mostra que dins a Conesa devien estar una miqueta estrets i amuntonats és l'existència de quatre carrers coberts, i la prova que no es va millorar gaire l'espai la tenim en aquesta cobertura del carrer del castell, on es pot veure la volta originaria del carrer, una ampliació de les cases del costat (fent més estret el carrer) i una reducció de l'alçada del carrer considerable, ja que sense necessitat de ser un jugador de bàsquet, en una mida estàndard d'alçada d'una persona normal i corren, per passar per aquí es necessari acotxar-se, i no ho dic per evitar cops al cap, senzillament si no t'acotxes no hi passes.
Porxo del Carrer del Castell.

Porxo del Carrer del Castell vist des de l'interior.

El que hi posa d'especial Conesa en aquest entramat de carrers son els atzucacs, com per exemple el Carrer d'en Ravalla. Aquest carrer sense sortida, té com a tret diferencial que al 1390, el rei Joan I, el Gentil, va permetre la instal·lació a la vila de 10 famílies de jueus i es va crear el carrer per que s'hi posessin a viure. Però no és la única mostra de carrers sense sortida de Conesa.

Inici del Carrer d'En Ravalla.

Passant pel carrer cobert que hi ha a l'inici del Carrer d'en Ravalla i girant cap a la dreta, ens plantem a la Plaça Major de Conesa.

Plaça Major.

La Plaça Major és una plaça porxada en part i com a tota plaça major és el centre neuràlgic de la vila. A la plaça hi trobem l'Ajuntament, el Sindicat, i la porta de l'Església. Els porxos servien per fer-hi mercat els dies de pluja, ja que tenia el privilegi de fer-hi mercat setmanal els dimecres. Actualment, com a curiositat, es fa un mercat antic el primer dissabte d'agost.

L'Església de Santa Maria (1335-1347), d'estil gòtic, en destaca l'enorme campanar i la porta d'entrada que dona a la Plaça Major. Va ser construïda sota la direcció del mestre d'obres Guillem Pedrola. Inicialment havia de tenir tres voltes de creu, però en va acabar tenint 2 i va quedar l'església a mig acabar.

Atzucac que dona accés a l'església de Santa Maria.

De la porta d'entrada (1341) cal destacar la Mare de Déu asseguda amb nen i envoltada de dos àngels drets damunt de dos caps que surten de la volta. Aquests caps es creu que poden ser el mestre d'obres i el seu picapedrer.

Porta d'entrada a l'església.
Conjunt escultoric sobre la porta d'entrada a l'església.

Un altre edifici que crida l'atenció de la plaça és l'imponent façana del Sindicat Agrícola. Construït durant el 1920-21 pels 64 socis que van formar el Sindicat, té a la planta baixa la sala de ball i al primer pis el cafè-restaurant del poble.
Sindicat Agrícola.

El que si que passa desapercebut, i no per menys interessant, és l'edifici de l'Ajuntament. Aquest als seus baixos hi conserva un forn de pa documentat ja al 1340 que, tot i que va estar en funcionament fins al 1924 i després el mateix edifici es va fer servir com a escoles públiques, encara es conserva convertit en petit museu.

Casa de la Vila de Conesa.

De la plaça major, entre l'edifici del Sindicat i l'Església, en treu el nas un altre edifici, amb la façana plena d'escuts, es tracta de Cal Gallard. Antiga casa del Delme de Santes Creus, abans casalot dels Montpaó (família que havia regentat la vila entre anades i vingudes de tant personal abans de que caigués en mans de Santes Creus), en l'actualitat es conserva com a casa particular.

Cal Gallard.

Cal destacar la façana (per que no es pot visitar res més), un escrit sobre una finestra de la planta baixa d'una remodelació que va fer Fra Jeroni Contijoch, abat de Santes Creus (1520-1593) i fill de Conesa que, com a tal i com a pasqual, va mimar la seva vila i els monjos que hi residien reformant el casal dels Montpaó per que hi visquessin, a més va posar quatres escuts (un a sobre de cada finestra del primer pis) 2 pertanyents a Santes Creus i 2 pertanyents a la seva persona. La casa a més tenia adjunt un gran hort al darrera que encara es pot veure des del carrer de la Muralla.

Inscripció de la remodelació del 1569.

I d'atzucac en atzucac, torno per on he vingut (per que no em queda més remei), travesso la Plaça Major en busca d'una sortida.

Carreró que comunica la Plaça Major amb el Portal de Santa Maria.
Aquesta, la faig per un altre portal, el Portal de Santa Maria, construït entre dos torres, actualment només és conserva la de Gomà, a la clau de la volta hi té un petit relleu amb una verge coronada amb un nen als braços.

Portal de Santa Maria.
Petit relleu que dona nom al Portal de Santa Maria.

Encuriosit per saber on estava ubicat el campanar i poder comparar l'alçada, rodejo el recinte emmurallat i sense perdre de vista el campanar, faig cap a una cruïlla de carrers bastant gran amb un raconet, conegut com a racó del Mossén, decorat amb una petita estela funerària utilitzada com a creu de camí.
Racó del Mossén.

Aquestes pedres sempre m'han cridat l'atenció, per que tota creu té una cara, i la cara era un emblema que només l'hi he trobat una explicació per la proximitat geogràfica, i es que la estela llueix, d'amagatotis, un mont floronat, emblema de Montblanc.



Cara de l'estela funeraria col·locada al Racó del Mossén on es veu un mont floronat.

Des d'aquesta part, es pot veure el campanar lluir en la seva totalitat, també es pot observar que l'església havia de ser més gran del que és i que el campanar, en lloc d'estar ubicat en una cantonada, havia d'estar al mig de la façana lateral, com delata la filera de pedres que surten al seu costat.

Façana de l'església vista des del Racó del Mossén.

Anant a buscar la riera dels Horts pel cantó de l'església, ressalta més la obvietat del nom al veure l'enorme hort de Cal Gallard i els hortets de l'altra banda de riera.

Vista de Cal Gallard i el seu hort des del carrer de la Muralla.
Resseguint la riera pel carrer de la Muralla, hi ha una casa que destaca per no tenir res a veure amb el conjunt medieval. Ca l'Escarola (un nom apropiat per estar envoltat d'horts), amb la seva balconada porxada d'estil modernista no té res a veure amb la façana més discreta que llueix al carrer Major.

Façana de Ca l'Escarola del Carrer de la Muralla.

Façana de Ca l'Escarola del Carrer Major.
No obstant, Ca l'Escarola no és l'únic element que ressalta del conjunt medieval, just davant de Ca l'Escarola, a l'altra riba de riera, s'aixeca un conjunt escultòric de quatre cares que van sortint progressivament d'un mur de pedra en sec...









Doncs bé amb aquesta ultima imatge de modernitat, continuo baixant pel carrer fins arribar al cotxe i m'allunyo de la vila passant per sobre d'un pont de pedra de principis del segle XX de tres arcades, veient com s'empetiteix el campanar del poble i es perd entre mig de l'ordi espigat dels camps del voltant.



Documentació:
¬ Ajuntament de Conesa
¬ Mercat Vell de Conesa