Una qüestió d'arrels.

A tothom ens han dit algun cop que les arrels de les plantes i les plantes ajuden a fixar el terra i eviten que s'erosioni, però és del tot cert? Què passa si no és així?

Perfil d'un terra.

Les plantes necessiten el terra per poder viure però què passa en allò que està al terra i no necessiten o els limita el creixement? Senzillament ho aparten.

Arrels creixent entre roques i desplaçant-les.

No tot el terra és aprofitat per les plantes, el terra que necessiten per poder créixer i desenvolupar-se l'anomenem sòl. El sòl és una mescla de matèria inorgànica (grava, sorra, argiles i llims) i matèria orgànica (qualsevol ens biològic) en descomposició, que les plantes es cuiden de retenir-lo per poder alimentar-se'n.

Arrels subjectant el sòl en un pendent.

La part del terra que no aprofiten les plantes l'anomenem roca mare i regolita, que no és vital per a les plantes, i només s'utilitza com a suport per sostenir-se però no per alimentar-se. Les arrels de les plantes també creixen entre les fractures de les roques i al llarg de diminutes esquerdes entre els grans dels minerals exercint una força expansiva que tendeix a ampliar aquestes obertures, afavorint l'esquarterament de la roca i constituint una evidència de la efectivitat de les plantes en el procés de meteorització d'aquesta.

Arrels que han quedat al descobert creixent seguint la forma vertical dels estrats de roca.

Arrel que acaba de quedar al descobert després de causar el despreniment de roques.

L'esmicolament de la roca permet que entre les fissures es pugui anar acumulant matèria orgànica, es formi el sòl i es vagin establint les arrels de les plantes que acabaran de destruir la roca.

Esquerda en la roca on hi creix un arbust, la part superior està colmatada per terra i per la part inferior hi sobresurten les arrels de l'arbust.

La meteorització, per tant, és un procés de disgregació de les roques, aquest procés pot ser físic, químic o biològic, en funció de l'agent que el provoqui. Durant el procés, sobre la roca, es van formant un seguit d'estrats on interactuen, per la part superior, els materials orgànics i, per la part inferior, els materials inorgànics, quedant al mig un estrat de fragments – orgànics i inorgànics – solts i descompostos. Aquests estrats els anomenem horitzons. Bàsicament els podem dividir en tres: l'horitzó del sòl, l'horitzó de la regolita i l'horitzó de la roca mare.

Perfil del terreny: a la part inferior es veu la roca mare, a la part superior es veu vegetació i sòl orgànic, i al mig la regolita.

El sòl és la part més externa de l'escorça terrestre, format per una mescla molt variada de partícules minerals alterades, matèria orgànica descomposta, organismes vius, gasos i solucions líquides, que constitueix un medi complex i dinàmic que evoluciona per la interacció d'aquestos.

La regolita és un conjunt de fragments solts i parcialment descompostos de roca meteoritzada que formen un mantell, generalment per sota del sòl, que recobreix un substrat més coherent i dur.

La roca mare és la roca de la qual procedeix un sòl, constitueix un substrat sòlid provinent de l'escorça terrestre format per un mineral o la combinació de 2 o més minerals en proporcions variables.

La supervivència de les plantes depèn de les característiques del sòl. Un sòl amb una proporció elevada de matèria orgànica en descomposició permetrà que les plantes creixin molt i un sòl amb una proporció elevada de matèria inorgànica, limitarà el creixement de les plantes. Com sabem que un sòl té una proporció de matèria orgànica favorable al creixement de la planta? A simple vista pel color, els sòls que tenen un color fosc o enfosquit en relació al mineral amb el que es barreja estan formats per matèria orgànica en descomposició.

El terra més fosc de la part superior subjectat per les arrels és d'origen orgànic, en canvi l'inferior (sense arrels) de color més clar és d'origen mineral.

No totes les variables de supervivència de les plantes estan subjectes a la proporció de matèria orgànica del sòl, sinó també al gruix d'aquest. El gruix del sòl el vinculem al seu desenvolupament, un sòl poc desenvolupat és un sòl on predomina la roca mare i el mineral fragmentat i en descomposició amb poca proporció de matèria orgànica; els sòls més desenvolupats el predomini és de la matèria orgànica en descomposició amb una forta presencia també del material inorgànic descompost que formen diversos horitzons entre la superfície i la roca mare.

Sòl poc desenvolupat, format per un horitzó de roca i un de matèria orgànica.

Sòl més desenvolupat, format per un horitzó de roca, un de regolita i un altre de matèria orgànica.

El fet que un sòl estigui poc desenvolupat, implica la exposició a molts més riscos per a les plantes que en els sòls més desenvolupats, per que en limita l'accés als recursos. Aquests recursos van des de la disponibilitat d'aliment, passant per la disponibilitat d'aigua i la capacitat de sostenibilitat física de la pròpia planta per que no permet que els arrels penetrin al terra donant-li estabilitat i l'exposa a les inclemències del vent que pot tombar amb més facilitat la planta afavorint la denudació de la roca i l'erosió del sòl.

Arbre tombat per la força del vent, les seves arrels han aixecat el sòl poc desenvolupat deixant al descobert la roca.

La denudació, no tant sols es pot produït en horitzontal, sinó també en vertical, en el procés de meteorització física que porten a terme les plantes. La destrucció dels pendents suposa un risc també per aquestes, ja que en la descarnació dels estrats de la roca, quan es desprèn, s'arrosseguen també parts del sòl i en alguns casos s'endú la pròpia planta que l'ha provocat.

Arrel d'arbre que ha quedat enganxat a la roca que no s'ha després pero en canvi la resta de l'abre ha caigut.

No obstant la horitzontalitat que poden presentar els estrats de roca, poden afavorir equilibris entre les plantes i la força de gravetat, quedant part de les arrels de la planta i la pròpia planta en suspensió aèria.

Olivera que té una part de les seves arrels subjectes en l'aire.