Karlsruhe (Alemanya), 30 d'agost de 1844 –
Ammerland (Alemanya), 9 d'agost de 1904 [59anys]
Bibliografia:
- 1869: Sein und
Werden der organischen Welt [Ser i esdevenir del món orgànic]
- 1874: Wandertage eines
Naturforchers [Viatges d'un naturalista]
- 1875: Vorgeschichte des
europäischen Menschen [Història dels pobles d'Europa]
- 1876: Städte- und
Kulturbilder aus Nordamerika [Les ciutats i les imatges culturals
d'Amèrica del Nord]
- 1878: Die Vereinigten
Staaten von Nordamerika [Els Estats Units d'Amèrica del Nord]
- 1881: Die Erde, in 24
Vortägen [La Terra, en 24 lectures]
- 1882:
Anthropogeographie oder Grundzüge der Anwendung der Erdkunde auf die
Geshichte [Antropogeografia o introducció a la aplicació de la
Geografia a la Història]
- 1885/1886/1888:
Völkerkunde (3vol) [Etnologia]
- 1891:
Anthropogeographie. Die Geographische Verbreitung des Menschen
[Antropogeografia. La distribució geogràfica dels homes]
- 1897: Politische
Geographie [Geografia Política]
- 1901: Der Lebensraum.
Eine biogeographische Studie [L'hàbitat. Un estudi biogeogràfic]
- 1901/1902: Die Erde und
das Leben. Eine vergleichende Erdkunde (2vol) [La Terra i la vida.
Una geografia comparada]
- 1903: Politische
Geographie order die Geographie der Staaten, des Verkehrs, und
des Krieges [Geografia política o geografia dels estats, del comerç
i de la guerra]
Cites:
'' La concepció de la Terra que considera
l'element sòlid, líquid i aeri, a l'igual que tota forma de vida
que emana i floreix d'ells, com un tot inseparable, unit amb la
història i per accions recíproques ininterrompudes, jo ho anomeno una concepció orgànica de la Terra i la contraposo a la que
separa aquestes parts del globus terrestre, com si es trobessin
accidentalment reunides i creguéssim poder entendre una sense les
altres.''
'' Hi ha condicions de vida generals que son
valides igualment per als homes, per als animals i per a les plantes
de totes les races i de totes les espècies, i tota vida sobre la
Terra, sigui quina sigui la classe a la que pertanyi, ha sofert
destins comuns en el llarg camí de la història de la Terra.''
'' La dependència de l'home respecte al clima no
és un procés que plasmi a la voluntat cossos i ments passius, sinó
que en lloc d'això és un desenvolupar-se amb el clima o contra el
clima, mentre que al mateix temps el clima marca, interna i
externament, la seva empremta no sense sofrir ell mateix
modificacions.''
'' Les plantes han influït sobre les plantes, els
animals sobre els animals, i ambdós entre sí recíprocament, però
cap altre ésser ha actuat en la mesura i tant constantment i sobre
tants altres éssers com l'home, el qual per això ha transformat
profundament la cara vivent de la Terra.''
Influències:
- Charles Darwin
(1809-1882): evolucionisme.
- Ernst Haeckel
(1834-1919): zoologia, ecologia.
- Oscar Peschel
(1826-1875): etnografia.
- Ferdinand von
Richthofen (1833-1905): concepte de 3 esferes del planeta (litosfera,
hidrosfera, atmosfera).
- Carl Ritter
(1779-1859): obra en general.
- Max Sorre (1880-1962):
geografia biològica i humana.
- Hippolyte Taine
(1828-1893): concepte de medi, medi geogràfic (regió).
- Moritz Wagner
(1813-1887): etnografia.
Biografia:
Va estudiar geologia i zoologia a les universitats de
Heidelberg, de Jena i Berlín. Es llicencià al 1868.
Entra a treballar com a periodista per al diari
'Kölnische Zeitung' on realitza viatges per tota Europa i Amèrica
del nord (1874 i 1875) que el van marcar i on va recopilar un gran
numero d'observacions humanes sobre la immigració xinesa, la
situació dels negres, dels indis americans, etc. que utilitzaria
després per escriure les seves obres.
Va exercir de professor de geografia a la Escola
Tècnica Superior de Munic al 1876, on aconsegueix la càtedra al
1880, i la universitat de Jena, on aconsegueix la càtedra al 1886.
Els seus estudis en
zoologia el van fer familiaritzar amb la obra de Darwin. En el temps
que va estar a la Universitat de Jena, també es va interessar per la
obra de Haeckel que era professor de zoologia en la mateixa
universitat i el va introduir en la ecologia. D'aquesta experiència
se'n deriven els plantejaments sobre les interaccions entre els
organismes vius i el medi.
Per a Ratzel la geografia és una ciència que té com a objecte la societat i l'home, sotmesos
a la influència del medi natural i a la influència del lloc en que
es desenvolupen.
Les migracions era un
problema que l'interessava d'una manera àmplia i general.
Influenciat per les tesis
positivistes de l'època, acaba derivant cap a un determinisme més
matisat sense arribar a caure en un determinisme pur, com van fer
alguns dels seus seguidors en el desenvolupament de les seves idees.
El mèrit de Ratzel és
el de transformar la geografia, d'una disciplina informativa
(descripció de l'entorn), en una disciplina científica (explicació
de l'entorn), dotant-la d'un mètode empíric, de principis i lleis
d'aplicació universal.
Segueix en diversos
aspectes idees procedents de Carl Ritter. La seva obra és
constantment citada i comentada, no obstant, també el critica per no
haver sabut donar un mètode a la geografia per estudiar els
problemes humans.
Elabora a partir de tots
els elements de formació aspectes i conceptes nous com:
- La concepció orgànica
del planeta Terra, s'oposa a l'enfoc científic que considera
separadament els diferents aspectes de la vida del planeta,
incloent-t'hi l'home, sent el primer en vincular la geografia amb la
ecologia humana.
- Li dona un aspecte
geogràfic a la etnografia creant la antropogeografia.
- Estudia les
distribucions dels éssers vius a partir de mapes, donant origen a la
biogeografia.
- Crea el concepte de biosfera, agafant la idea de Richthofen de les tres esferes del
planeta (litosfera, hidrosfera i atmosfera), inclou una quarta
esfera, la de la vida, que està present en l'aire (atmosfera), en
l'aigua (hidrosfera) i en el sòl (litosfera).
- Redefineix el concepte
de ecumene, entès com l'espai que cada espècie ocupa sobre el
planeta i del qual el tamany i la forma en depèn en part la seva
capacitat de vida.
- Desenvolupa el concepte
de l'espai vital, entès com l'ecumene aplicat a l'anàlisi de la
distribució de les societats humanes.
Seguidors, exageracions i
perversions de l'obra de Ratzel:
- Ellen Churchill Semple
(Influences of geographic environment on the basis of Ratzel's system
of anthropogeography, 1911): l'home és un producte de la superfície
terrestre.
- Ellsworth Huntington
(Civilization and Climate, 1915): influència dels factors físics en
la vida espiritual i cultural dels pobles.
- Thomas Griffith Taylor
(determinista matisat): la naturalesa es reserva un ampli marge de
determinació però que no exclou la llibertat de la acció del home.
- Nacionalisme alemany
(triomfant i expansionista) a partir de 1870 per la política de
Bismark i després pel Tercer Reich amb l'ús i l'aplicació del
concepte de l'espai vital.
Obres:
Anthropogeographie.
[Antropogeografia]
1882(vol1)/1891(vol2)
Les idees essencials
d'aquesta obra procedeixen fonamentalment de la convergència entre la
seva concepció orgànica o biogeogràfica del planeta, la seva
preocupació pels problemes de la difusió i migracions de l'espècie
humana i la tendència etnogràfica present en els corrents
científics humanistes de l'època.
Introdueix la necessitat
d'establir un mètode científic en la antropogeografia per dotar-la
d'una base científica sòlida i pugui establir els fonaments que
regulen la difusió de tota la vida orgànica del planeta, ja que
entén que l'home ha ajudat a distribuir determinades espècies
animals i vegetals en les seves migracions i no s'entendria la
distribució d'aquestes sense la dispersió de l'espècie humana.
En el primer volum (1882)
subtitulat Grundzüge der Anwendung der Erdkunde auf die Geshichte
[Introducció a la aplicació de la Geografia a la Història] estudia
essencialment els aspectes dinàmics de la vida de l'home sobre la
Terra i es pot dividir en 6 parts conceptuals:
- Primera part: Tracta
sobre conceptes i mètodes. Estudia les relacions generals entre
l'home i el món orgànic, els recursos naturals biogeogràfics i la
seva utilització per l'home, la domesticació de plantes i animals i
la influència sobre la vida dels pobles.
- Segona part: Planteja
el problema del moviment històric. Estudia la mobilitat i migracions
dels pobles, les classes i intensitats dels moviments ètnics (entre
ells el nomadisme i els moviments dels pobles caçadors), l'origen i
direcció dels moviments ètnics – començant amb la afirmació de
que 'l'origen d'un poble no es pot concebre si no és geogràficament'
– i les migracions i la diferenciació ètnica.
- Tercera part: Estudia
la posició i la amplitud. La posició geogràfica d'un territori –
incloent també el tamany i la forma, i permet distingir entre
posicions centrals, perifèriques, en cadena, etc. – i el problema
de la extensió superficial que li permet plantejar la qüestió de
l'espai vital (lebensraum).
- Quarta part: Estudia
les fronteres i les costes, els límits de la difusió dels grups
socials i la frontera (grenzer) considerada no com una cosa estàtica,
sinó com una expressió del moviment i com lloc d'enfrontaments i
lluita.
- Cinquena part: Es
refereix a la superfície terrestre. Estudia l'embolcall líquid
(mars, rius i llacs) i els tipus d'adaptacions que l'home realitza
per utilitzar-la o per explotar-la, els continents i les illes (amb
els problemes d'amplitud continental, posició relativa, aïllament,
etc.), la altura, profunditat i forma del terreny i la seva
influència en el poblament humà.
- Sisena part: Estudia el
món orgànic.
- Setena part: Estudia el
clima.
En el segon volum (1891)
subtitulat Die Geographische Verbreitung des Menschen [La
distribució geogràfica dels homes] estudia sobre tot els aspectes
estàtics i el repartiment de la vida humana en la superfície
terrestre, a partir de mapes i com a resultat de la acció dels
factors anteriorment analitzats.
Die Erde und
das Leben. Eine vergleichende Erdkunde.
[La Terra i
la vida. Una geografia comparada]
1901(vol1)/1902
(vol2)
En
aquesta obra tracta els problemes de nutrició, la lluita per la
alimentació, les associacions de plantes i animals, i les plantes
cultivades i els animals domesticats per l'home.
Analitza les migracions
dels animals i les plantes (aplicació al camp de la biosfera de la
seva gran preocupació pels problemes de les migracions) estudia la
situació i la forma de les regions biogeogràfiques, la concordància
de les formes de vida a les illes i les muntanyes (considerades com
una espècie d'illes) i, per últim, l'espai vital, els límits de la
vida i les regions de difusió de la vida.
També analitza la
diversitat d'influències climàtiques en la vida , fent esment en
els factors meteorològics que composen el clima (l'aire, la
temperatura, la humitat, la insolació, etc.), la seva distribució
temporal al llarg del dia i les estacions i, també, en les
variacions territorials, tant latitudinals com altitudinals. Posa
èmfasi en la manera com la vida s'aclimata i s'adapta amb cada
factor, delimitant i zonificant les relacions entre el clima i la
vida.
Després aplica aquest
anàlisi en la vida dels pobles. Tractant la forma en que el clima i
els factors meteorològics influeixen sobre els homes, les
diferències zonals existents en la vida dels pobles, les influències
climàtiques en la vida exterior, al llard del dia i l'any i en les
regions climàtiques.
No
obstant, Ratzel accepta explícitament la capacitat de l'home, amb un
cert nivell de desenvolupament i d'organització, de modificar els
mateixos elements del medi natural. Considerant que és només en
aquelles societats primitives, amb un baix nivell de desenvolupament
i poc organitzades, on la influència del clima i del medi natural es
fa, en general, especialment intensa i opressiva, i , per tant,
determinant per la vida dels pobles.
Der
Lebensraum. Eine biogeographische Studie.
[L'hàbitat.
Un estudi biogeogràfic]
1901
El concepte de l'hàbitat
(lebensraum), entès com l'àrea geogràfica dins la qual es
desenvolupen els organismes vius, és a dir, aquell espai que
necessita una espècie per poder viure i desenvolupar-se o, en altres
paraules, l'espai vital de qualsevol organisme o comunitat
d'organismes vius, és una teoria que desenvolupa en totes les seves
obres des d'Antropogeografia en avant.
Per desenvolupar-lo,
utilitza els seus coneixements de biologia darwiniana i d'ecologia de
Haeckel, i s'ha de situar dins la concepció més àmplia de la
biogeografia.
En el seu estudi de la
distribució espacial dels éssers vius, Ratzel, observa que entre el
moviment de la vida (que mai reposa), i l'espai de la Terra (el
tamany de la qual no creix), existeix un clar contrast. D'aquest
contrast s'origina la lluita per l'espai. Els éssers vius intenten
ampliar el seu territori en detriment dels seus veïns i la lluita
s'aguditza quan els organismes han ocupat completament un espai
restringit.
Per als grups vençuts la
disminució de l'espai pot provocar la fam, la misèria i la
decadència de la seva força vital.
La idea de la força
vital i de la importància de la mateixa en la supervivència de les
espècies es freqüentment repetides per Ratzel: ''cada ésser vivent
està fixat al seu espai i unit a dit espai. El que una espècie
estigui poc o molt difosa depèn de les seves propietats vitals'',
afirma (en La Terra i la Vida) però també es cert, que ''un ampli
espai serveix per conservar la vida''.
La preocupació per
l'espai vital porta a preocupar-se també pels límits, per les
fronteres (Grenzer) d'aquest.
Els límits es consideren
no tan sols com les línies que delimiten l'espai d'un grup
d'individus, sinó també com un camp de batalla. El símil amb les
fronteres dels Estats ja la va fer Ratzel al seu moment, a l'igual
que la transposició d'aquests conceptes al camp de la
antropogeografia, com fa en les seves ultimes obres.
Segons Ratzel, el
territori i la història comú son els que contribueixen a unificar
els pobles, tot poble dona lloc a una organització política o un
Estat (no concep la existència de cap poble sense organització
política o sense Estat). L'Estat, a la vegada, s'eleva per sobre de
totes les classes socials, que han de formar un front comú per
defensar-lo dels enemics exteriors. La potència dels Estats està en
relació amb diversos factors, entre els quals destaquen les
condicions naturals i les aptituds polítiques. La grandesa dels
Estats depèn de l'àrea i dels habitants, que son considerats dos
forces polítiques decisives, però també depèn de la possessió de
medis de domini, de naturalesa material i intel·lectual, i
especialment de la estabilitat de la institució política.
Els límits marquen d'una
manera precisa als grans Estats, ja que aquestos presenten uns alts
nivells de civilització i estan delimitats per fronteres molt
remarcades i conegudes per tothom. En canvi, els Estats amb uns
baixos nivells de civilització les fronteres no son tant precises,
ni tant remarcades, ni tant conegudes per tothom. Per tant, son
Estats petits, mancats de totes les institucions pròpies d'Estats
amb alts nivells de civilització i dèbils.
A més, afirma que la
civilització no pot romandre limitada per molt temps en un territori
estret ni a un únic poble. La necessitat de difusió forma part de
la essència de la civilització superior que se sent atreta i empesa
cap a sòls d'un valor més elevat i, s'atribueix els mitjans
d'adquirir i gaudir d'aquests nous sòls, tant econòmica com
políticament. Si un poble ha arribat com a resultat del seu
desenvolupament històric en un país amb una situació geogràfica
menys favorable, demostrarà les seves aptituds superiors: millorarà,
en primer lloc, la seva situació geogràfica, s'alliberarà de les
escissions internes suprimint les seves causes, millorarà les
fronteres exteriors, augmentarà la seva superfície mitjançant
conquestes dels països veïns i adquirirà colònies llunyanes. La
tendència a ocupar espais cada vegada més grans està en la
essència del mateix progrés.
Ratzel tracta també els
pobles que manen (els pobles dirigents) i els pobles dèbils (els
pobles que obeeixen). Atribueix una base ètnica en la potència dels
Estats que representa el domini d'un poble sobre una jerarquització
de pobles disposats segons la seva força econòmica.
Posteriorment, estableix
la idea d'una ciutadania universal, com a resultat del domini d'un
poble sobre aquesta jerarquització de la resta. Recomanant que ''el
món sencer ha de romandre obert'' a les idees europees, a la vegada
que afirma que ''tots els estats romànics occidentals d'Europa
serien més dèbils sense la mescla germànica''.
Tot aquest plantejament
el recull per al·lusió el nacionalisme alemany, esdevenint la seva
justificació per al seu expansionisme a Europa des de les polítiques
de Bismark fins a les polítiques del Tercer Reich.
Bibliografia:
¬ Capel, Horacio:
Filosofía y ciencia en la geografia contemporánea; 1981
